dimarts, 31 d’octubre de 2017

Per la Castanyada al coll de Noufonts

Octubre s'acaba i és sinònim de Castanyada i Tots Sants. Ara la canalla ens fa reviure aquestes tradicions amb aquella intensitat de quan érem nens, tot i que, molt probablement sempre hem repetit el costum de menjar castanyes, moniatos, panellets i amorrar-nos al porró de moscatell.

Sempre? No, sempre no. Recordo que durant uns anys, el primer de novembre era sinònim en molts casos de cap de setmana llarg o llarguíssim. Aprofitàvem llavors per imaginar travesses i excursions per les muntanyes i carenes que havíem recorregut a l'estiu. Volíem descobrir els paisatges de la tardor i a moure'ns per la muntanya quan les primeres neus
canvien les condicions per ascendir cims i carenes.

Recordo molt especialment la primera travessa d'Ulldeter a Núria que vaig fer. Any 1985. Erem tres, una noia i dos nois, amb divuit anys acabats de fer. Llavors el tren fins a Ripoll i el cotxe de línia fins a Camprodon i Setcases eren el nostre mitjà de transport. Vam fer nit al refugi del CEC, on arribàrem a peu, per l'endemà emprendre la travessa.

No era la primera vegada que trepitjàvem les muntanyes de Setcases i Núria amb neu. Anys abans ja havíem fet el Puigmal i el Noufonts a l'hivern amb grampons. Però en aquella ocasió no vam prendre els grampons, pensant que trobaríem la neu en bones condicions. I així va ser durant tota la travessa que ens portà pel coll de la Marrana, pics de Bastiments, Freser i l'Infern, pics de la Vaca, coll de Carançà, pic de la Fossa del Gegant, coll i pic de Noucreus, coll de Noufonts i descens cap a Núria.

Arribats al coll de Noufonts, però, la baixada cap a Núria va ser un xic dramàtica. Ja fosquejava, vam trobar la neu dura i el terreny inclinat convertia en delicat el primer tram de descens. Amb els piolets vam anar tallant esglaons; amb el cul a terra i els frontals al cap, vam anar baixant pacientment fins a trobar un terreny més planer i gairebé sense neu. Tot i que va ser poca estona, aquell descens ens va semblar una eternitat. L'abraçada que ens vam fer en arribar a Núria sempre la recordaré, igual com he recordat aquell episodi cada vegada que he tornat a passar pel coll de Noufonts.

L'endemà, després de fer nit a Núria en els barracons que servien de refugi lliure, vam prosseguir fins a Queralbs i Ribes de Fresser per agafar el tren de tornada. Durant un temps vaig tenir malsons d'aquella jornada. Era la primera vegada que ens trobàvem en un ensurt a la muntanya, però vam tenir calma per sortir-ne ben parats i amb la lliçó ben apresa.

dilluns, 3 d’abril de 2017

Per les serres de Milany i de Santa Magadalena

Panoràmica de Vallfogona de Ripollès durant el primer tram de pujada cap al castell de Milany. Foto: Jaume Ferrández
La previsió meteorològica pel primer dia d'abril no era gaire optimista per anar d'excursió. No obstant això, després de consultar el radar meteorològic cap a les 6 del matí, marxem decidits a fer una excursió pels voltants de Vallfogona de Ripollès; les ànsies de trepitjar muntanya ens poden. Esmorzem en una plaça d'aquest petit poblet del sud del Ripollès, on deixem el vehicle, i encara sota un cel ben ennuvolat iniciem el camí vers el castell de Milany.

El recorregut que volem fer segueix el GR-3 i el GR-151 fins al castell de Milany, després careneja fins a prop del puig de l'Obiol on pren el PR C-59 en direcció a Santa Margarida de Cambrils, on iniciarem el descens seguint una variant de l'esmentat PR fins al punt d'inici. Els punts culminants del recorregut són el castell de Milany (1.529 m) i Santa Magadalena de Cambrils (1.547 m), on trobem les restes del castell i la petita ermita, respectivament.

Restes del castell de Milany (segles X-XI), al cim del mateix nom. Foto: Jaume Ferrández
Travessem el poble direcció sud i anem a buscar el camí que baixa cap a la Ribera de Vallfogona que travessem per un petit pont medieval. A continuació el camí va guanyant altitud entre prats des d'on podem gaudir de bones vistes del poble i de la vall. Seran les poques panoràmiques que gaudirem durant la jornada, i encara que sembla que els núvols es vulguin desfer, a mesura que pugem la nuvolada persisteix.

Un curt ruixat de neu granulada va encatifar el cami carener entre el castell de Milany i l'ermita de Santa Magdalena. Foto: Jaume Ferrández
El GR segueix un bon tram per pista tot travessant una bonica fageda per després, en el darrer tram d'ascens, resseguir un corriol que circula paral·lel a un torrent. Un cop a la carena anem cap a la dreta i culminem l'ascensió fins al castell de Milany. Uns plafons ens indiquen les muntanyes que veuríem si el dia fos clar: Pedraforca, Puigmal, Canigó, Puigsacalm, Bellmunt, Montseny... Haurem de tornar a pujar un dia amb millor visibilitat. No obstant això, gaudim dels regalims d'aigua que circulen per tot arreu, del paisatge de fageda entre la boira i donem gràcies que tan sols ha plogut de manera breu durant l'ascens.

Tornem al collet i reprenem el camí vers el puig de l'Obiol. Arribats al coll de l'Amorriador deixem el GR, que inicia el descens cap a Vidrà, i seguim el PR C-59 cap a l'esquerra. Ara recorrem durant una estona la carena de Santa Magdalena, un tram que travessa per fageda entre boixos i alguns prats. En algun punt del camí hi trobem restes de neu granulada. A poc a poc ens acostem a l'extrem de la serra i en un darrer tram de pujada entre bosc arribem a l'ermita Santa Magadalena de Cambrils (1.547 m).

Iniciem el descens cap al nord-oest seguint una variant del PR, primer carenejant entre prats fins al mas de Puivassall. A continuació el camí s'entafora cap al torrent de la Bauma i circula a tocar del rierol que ens alegra el camí amb la seva cantarella i els diferents saltants d'aigua que podem veure. Passem a tocar d'un càmping i després, ja per pista, el camí remunta cap al poble on finalitzem l'itinerari.

El torrent de la Bauma abans de juntar-se amb la Ribera de Vallfogona. Foto: Jaume Ferrández
En total unes 4.45 h de marxa per corriols entre fagedes i camins careners envoltats de prats i boixedes. El desnivell de pujada és d'uns 800 m, repartits en un tram inicial d'uns 550 m fins al castell de Milany, i després en breus ascensos repartits al lalrg de la carena.


dilluns, 13 de març de 2017

Una marató diferent

Grup de llebres de 4 h a la Gran Via després del quilòmetre 12. Foto: Jaume Ferrández
Un esquinç. Era el 12 de gener. Sí, faltaven dos mesos exactes per a la 39a Marató de Barcelona. Un esquinç al turmell dret. Aquest ha estat el motiu que no m'ha permès córrer la marató aquest any.

Lligament deltoide, distensió lligamentosa, ressonància magnètica, rehabilitació, magnetoteràpia... vocabulari que m'ha acompanyat durant les setmanes d'aturada obligada de l'activitat atlètica. Però el temps passa per bé i ja fa dies que he recuperat cert ritme d'entrenaments. La lesió va quedant enrere i viure l'ambient que envolta una marató és una bona manera d'encomanar-se d'emocions i motivació per seguir entrenant i pensar en properes curses.

Com a pròleg d'un cap de setmana maratonià, el dijous anterior vaig assistir a la presentació del darrer llibre del periodista i maratonià Arcadi Alibés, La volta al món en 80 maratons (Cossetània, 2017). Fa bé escoltar l'Arcadi per la seva experiència en el món de les maratons. Les seves paraules transmeten passió, sobretot si en alguna ocasió has corregut una marató lluny de la teva ciutat, encara que hagi estat tan sols dues o tres vegades. Tinc ganes de llegir el llibre i reprendre algun projecte que agermani córrer i viatjar.

Ambient a la sortida de la Breakfast Run de dissabte al matí, amb la Torre Eiffel que l'endemà va córrer la marató. Calia? Foto: Jaume Ferrández
Ja en ple cap de setmana, dissabte al matí vaig participar amb la meva filla de 10 anys a la Breakfast Run. No és la primera ocasió que la correm però aquest any tenia l'afegit de poder veure els medallistes olímpics de 1992, un al·licient que feia la cursa especial. Després vam visitar l'Expo Esport i vam esperar amb ànsia el moment culminant del cap de setmana: sortir diumenge al matí a animar els corredors i viure l'ambient de la marató.

La 39a Marató de Barcelona va ser novament una festa. Els carrers de la ciutat van aplegar milers d'aficionats, amics i familiars dels corredors en la seva majoria, disposats a animar i premiar l'esforç dels atletes.


Participants a la marató al seu pas per la Gran Via amb el carrer de Rocafort. Foto: Jaume Ferrández
L'ambient de la cursa va ser excepcional. Ens vam instal·lar més enllà del quilòmetre 12 de cursa, al costat del punt d'animació de Gran Via-Rocafort, on el grup Mig quart de segle no va deixar de tocar i animar el pas dels corredors. Allà vam veure passar tota la galàxia africana seguida d'un espai gairebé sense atletes, una terra de ningú que allunya i separa per sempre la marató d'elit de l'amateur i de la popular.

El grup Mig Quart de Segle animant el pas dels corredors a la Gran Via. Foto: Jaume Ferrández
Després de poc més d'una hora animant el gran gruix d'atletes, just quan acabaven de passar les llebres de les 4.30 h, ens vam desplaçar cap al Paral·lel, a tocar de la plaça d'Espanya, per viure en directe el pas dels caps de cursa. I vam veure com un atleta africà que corria amb dorsal de llebre ("pacer") s'acostava sense rivals a l'arribada. Després vam saber que era l'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum que debutava en la distància i venia a Barcelona a fer de llebre. Una nova història per alimentar l'èpica de la marató. Després de veure passar els atletes que van completar el podí masculí i els primers en cadira de rodes, va passar la primera classificada, l'etíop Helen Bekele, que va acabar fent record femení de la prova barcelonina. Podeu llegir la crònica de l'Ara.

L'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum, volant cap a la meta abans del quilòmetre 42. Foto: Jaume Ferrández

Els primers atletes amb cadira de rodes arribant a la plaça Espanya. Foto: Jaume Ferrández
Helen Bekele, l'atleta etíop que ha establert el nou record femení de la marató de Barcelona, encarant els darrers metres de cursa. Foto: Jaume Ferrández
Després de les llebres de 2.45 h, l'arribada de corredors ja va ser més seguida i vam animar sense descans el gran gruix de participants que enfilava el darrer tram de cursa. Veiem passar, en la majoria dels casos, rostres d'alegria i felicitat, i també de patiment. Rostres sovint amb una expressió difícil de desxifrar, amb mirades perdudes i concentrades, que contenen les emocions que abocaran en acollir el pes de la medalla que els fa atletes vencedors del seu particular repte.

Una de les grandeses de la marató és que en una mateixa prova podem trobar diferents curses: des dels primers atletes, la majoria d'origen africà i que venen per fer de llebres als atletes d'elit, fins a grups que corren per alguna causa solidària, sigui una malaltia minoritària, una injustícia social... Entremig, atletes amateurs que malden per esmicolar els seus registres personals, corredors populars que volen finalitzar la seva primera marató o sumar-ne una més al seu palmarès particular, corredors disfressats de superherois, de Pikachu o de torre Eiffel --si, si, de Tour Eiffel--, milers d'objectius i grapats de motivacions. Tot això, i moltes coses més, és la marató.
Els Gegants de Teià, l’Elionor i en Pere Noguera, van córrer la marató per la causa dels refugiats sirians. Foto: Jaume Ferrández