dimarts, 30 de setembre del 2008

La Casa dels Arbres

Avui he començat amb la meva filla petita un nou curs a l'espai familiar de "La Casa dels Arbres", al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat. Aquest és el tercer any que hi vaig. El primer va ser amb la meva filla gran i el segon ja amb la petita. Enguany coincidim amb mares i nens que vam conèixer l'any passat, però també hi ha cares noves.

El concepte d'espai familiar és un lloc de trobada obert a les famílies amb nens de 0 a 3 anys. L'activitat principal consisteix en fer grups que, segons l'edat de l'infant, es troben un cop per setmana. Els infants van acompanyats normalment per la mare, encara que també hi ha algun pare, i es realitzen activitats conjuntes amb la participació d'infants i adults.

La dinàmica és senzilla: una estona de joc improvisat, després rotllana de cançons, esmorzar i altres activitats. Les activitats estan dirigides per unes monitores, normalment psicòlogues i psicopedagogues, especialitzades en educació infantil. Però més enllà de ser un lloc per distreure als nens, també és una bona ocasió per posar en comú dubtes, neguits, i compartim aquesta fantàstica aventura que és educar als fills.

A les tardes, l'espai familiar també ofereix ludoteca, i al llarg del curs s'acostumen a preparar activitats relacionades amb el Nadal, el Carnestoltes o la festa major del barri, a més d'organitzar una visita al zoo i un curset de piscina amb nadons. En definitiva, és un bon recurs que fomenta la relació dels nens amb altres nens, que ajuda a relativitzar tot allò que ens te ocupats i sovint preocupats com a pares, i també serveix per iniciar la socialització que suposarà més endavant l'escola i les diferents etapes educatives.

Particularment valoro molt positivament aquest recurs i em sento sortós de poder gaudir-ne. És cert però, que la flexibilitat del meu horari de feina m'ho permet.

I és en aquests aspectes on trobo que la nostra societat hauria d'avançar més. Actualment hi ha molta demanda de llars d'infants, però penso que seria més important i positiu per l'entorn de pares i fills crear les condicions favorables per tal que mares i pares estiguessin més hores amb els seus fills en aquesta etapa de 0 a 3 anys. És clar que també caldria tenir una actitud més activa i responsable vers l'educació dels fills.




dijous, 25 de setembre del 2008

Kílian Jornet, campió del món

A la darrera cursa celebrada als Alps italians el passat diumenge en Kílian Jornet, a més de guanyar la cursa, es va proclamar campió del món per segon any consecutiu.

Ha estat una gran temporada per aquest jove atleta català que a més de la Copa del Món, la passada primavera es va proclamar campió d'Europa 2008 a Zegama, i també va guanyar amb rècord inclós l'Ultra Trail del Mont Blanc, una de les proves més dures del món.

En Kílian ha tingut uns bons mestres, com Quico Soler i Agustí Roc, i espero que tingui successors com en Jessed Hernández i altres que venen motivats i imparables, no en va la Selecció Catalana ha tornat a revalidar el títol del món per equips.

Però ara és el moment d'en Kílian, que destaca per la seva joventut, 20 anys, i els èxits que està assolint; te un tarannà competitiu i unes condicions físiques immillorables; és una fora de sèrie. Però també és bon company dels seus rivals, com ho va demostrar el passat diumenge esperant a l'arribada a Jessed Hernàndez, atleta de la Selecció Catalana, per entrar plegats a l'arribada.

Espero que segueixi a aquest nivell durant temps, que tingui sort amb les lesions i que pugui gaudir de l'esport. I és igual si corre amb la Selecció Catalana, amb l'equip Salomon Santiveri o amb el de forestals italians; si manté el nivell i el seu caràcter serà un bon esportista, i de moment ja ha demostrat moltes coses.
Felicitats Kílian.

dijous, 4 de setembre del 2008

Bardamina 2

El darrer cap de setmana d'agost he estat al Bardamina. Un 3.000 d'aquells poc freqüentats, diria jo, donada la presència propera del segon de la llista: el Posets.

Potser per aquesta raó ens va atraure aquest cim ara fa quatre anys quan vam pujar el Gemelos i el Veteranos; llavors vam pensar que el Bardamina, tot i estar a l'ombra del colós Posets, seria un cim ben panoràmic. I en part així és, tot i que la visió cap a ponent queda limitada al vessant est del Posets, la cresta d'Espades i els Eriste.


En canvi cap al nord i l'est la panoràmica és més dilatada i es poden enumerar un bon seguit de cims, gairebé tots ells per sobre dels 3.000 metres: del Bachimala al Perdiguero al nord, i la Maladeta, l'Aneto i el Vallhiverna cap a l'est. Al sud, cap a on sobre la vall destaca l'altiva silueta calcària del Turbó.

Aquesta ha estat l'única sortida amb cim d'aquest estiu al Pirineu. Millor això que res: tot i la intensitat de l'ascensió, el cansament pel viatge, ha valgut la pena. Fa 18 anys havia estat a la vall d'Eriste i tinc un record molt prim d'aquella ocasió, per no haver culminat cap ascensió i per que el refugi del Forcau encara no havia iniciat la seva reforma radical.

dimarts, 2 de setembre del 2008

Bardamina 1

FILLA: Pare, on has anat d'excursió aquest cap de setmana?
PARE: Doncs he anat a pujar una muntanya molt alta; bé, n'hi ha de més altes, però aquesta Déu n'hi do!

F
: Com es diu la muntanya?
P: És diu Bar-da-mi-na.



F: M'expliques la història de l'excursió amb un dibuix?
P: Vinga som-hi. Mira, hi he anat amb el padrí de la teva germana. Vam agafar el cotxe i vam anar fins a un poble del Pirineu que és diu Eriste. Saps? Aquest poble està més lluny que Andorra (allà on vas perdre el teu xumet); i més lluny que la vall de Boí (allà on vam veure les falles per Sant Joan).

F: Ah si? I l'excursió?
P: Doncs vam conduir fins a Eriste i després per una pista de muntanya fins al final. Després ens vam posar les botes i carregar la motxila, i vam seguir el camí fins a un refugi. A que no t'imagines que hi havia al voltant del refugi quan vam arribar?

F
: Elefants.
P: Noooo. Hi havia vaques que pasturaven. Al refugi vam sopar i vam anar a dormir ben aviat. A l'endemà ens llevàvem molt d'hora per esmorzar i començar l'excursió. Saps una cosa? Quan vam començar a caminar ens vam haver de posar aquella llum al front per veure el camí.

F
: Quina llum?
P: Si dona, aquella amb la que jugues a vegades. A poc a poc es va anar fent de dia i les vam apagar. Vam caminar fins a uns estanys i ja veiem el cim del Bardamina. Però no estàvem sols. Saps que ens estava mirant des de unes roques?

F: Qui?
P: Uns isards.



P: Després vam seguir pujant fins a un estany gelat i d'allà fins al cim, pujant i pujant entre un munt de pedres. Des del cim vam veure moltes i moltes muntanyes, més grans, més petites; i també molts estanys. També vam menjar una mica i després vam començar a baixar fins al refugi, on vam dinar i descansar. Després vam recollir totes les coses a la motxilla i vam tornar fins el cotxe. I cap a casa.