dimarts, 26 de maig del 2009

El Catllaràs

Diumenge vaig anar d''excursió al Catllaràs, una serra del Berguedà per a mi desconeguda. Fa anys vaig estar al santuari de Falgars, i ja em va semblar un lloc bonic, però no havia tastat les sensacions en el cor d'aquest massís boscos i ferèstec. M'estalviaré els adjectius superlatius com ara idíl·lic, esplèndid, superb o magnífic, en un intent de convidar a que cadascú ho descobreixi per si mateix.

Inicíem la caminada al monestir de Santa Maria de Lillet. Tot seguit topem amb l'esglesiola de Sant Miquel, romànica i de planta rodona, en mig d'un prat enlairat. El camí es va enfilant entre verdíssims prats acaronats per marges ja poblats de pins que s'enlairen fins a les roques. En la primera de les roques que voregem hi ha les restes del castell de Lillet.

Ens endinsem al bosc i el sender segueix pujant. Aproximadament a l'hora de camí fem cap al xalet del Catllaràs. Una curiosa construcció d'inicis del segle XX atribuïda a Gaudí. L'excursió segueix per un tram força costerut fins a trobar el senderó que condueix al roc de la Lluna, on s'hi arriba per unes escales ben adobades que revolten el darrer tram d'aquest sortint de roca, al cim del qual hi ha una llarga plataforma que fa de balconada cap a la vall de Lillet. De ponent a Llevant: Taga, Sant Amand, Puigmal, Montgrony, Puigllançada, Penyes Altes, Comabona, Pedraforca i Ensija; i més propers i a la nostra esquena, Tubau i les roques del Joc de Pilota, d'Arderiu i de la Mare de Déu que sobresurten com dentellades d'entre els arbres.

Baixem del mirador i reprenem la pista que revolta la roca d'Arderiu. Uns escaladors intenten alguna via per aquestes penyes, a la vegada que nosaltres busquem, sense èxit, el camí que s'alça cap la roca de la Mare de Déu. Prosseguim fins al coll de l'Ardericó i pugem al cim de la roca Forcada, des d'on gaudim del cor del Catllaràs: prats i boscos d'on sobresurten tossuts queixals de roca. Tornem al coll i iniciem el retorn cap al punt d'inici. El camí segueix un desdibuixat sender que mena a una pista també desdibuixada i engolida pel bosc. De sobte una remor entre la fullaraca ens fa aturar i veiem dos cèrvols que fugen de la nostra presència. Sorpresos i agraïts d'aquest instant seguim baixant fins el Junyent, un mas abandonat testimoni d'altres temps. Arribem al cotxe i ens felicitem per la descoberta.

dimarts, 19 de maig del 2009

Amb tots els sentits

Una simfonia: Harold aux montagnes, de Harold a Itàlia d'Hector Berlioz.


Un text: "Així va nèixer Zaratustra", de Gregorio Luri.

Un quadre: L'excursionista sobre un mar de boira, de David Friedrich.


----------



dimecres, 13 de maig del 2009

Gegants

Des de mitjans d'abril proliferen les festes majors de barris i ciutats. Tot i que el ple d'aquestes activitats tradicionals i festives arriba amb l'estiu, a la primavera ja ve de gust aprofitar les allargassades tardes fins al vespre veient desfilar i ballar parelles de gegants.

En part ara toca això: cercaviles de gegants, matins castellers, passejades per fires... Però ve de gust. L'excusa són els fills, però som nosaltres els adults els qui els acabem motivant. Ells, sovint preferirien quedar-se a casa jugant o anar al parc.

En el meu cas, les meves dues filles s'han acostumat a veure els gegants i els capgrossos de ben petites, a superar la por i el respecte que fan, a veure'ls com a personatges de contes i llegendes. I també han aprés a sentir, escoltar i a ballar les alegres tonades de gralles i timbals.

La mainada agraeix fer coses a l'aire lliure, és una font de descobertes pels seus sentits, i si a més està amanit amb música i gegants, el dia pot ser rodó. A més, en aquestes festes els més menuts comencen a fer front a algunes pors que aquest imaginari festiu els produeix d'entrada: el soroll de timbals, les cares, formes i volum de gegants i capgrossos, algun que altre petard, etc.

Enguany ja hem estat a dues cites geganteres: a les festes de Primavera de l'Hospitalet i a les de Sant Anastasi a Badalona. Aquesta darrera, el passat dissabte, ens va regalar un ball conjunt amb una vintena de gegants i gegantes, un bon final de festa.

diumenge, 10 de maig del 2009

El Canigó, presència nevada

Aprofitant el primer de maig i un festiu escolar que allargava el cap de setmana hem passat uns dies a l'Escala, a l'Empordà. El bon temps ens ha acompanyat i hem pogut gaudir fent activitats a l'aire lliure: una passejada a la vora del Fluvià, al parc dels Aiguamolls de l'Empordà, inacabables jocs a la platja, aquest gran sorral on els infants perden la noció del temps, descobreixen el món i fan noves coneixences, o una passejada al voltant de l'ermita de Santa Caterina, al cor del Montgrí, on Víctor Català es va inspirar per escriure Solitud.

El castell de Montgrí des del santuari de Santa Caterina.
La verdor de camps i arbredes enguany és excelsa, superba, com feia temps. I és que ha plogut molt en els darrers mesos. A més, la Tramuntana ens va regalar un cel límpid i la visió del Canigó, ben carregat de neu, des de la platja estant ha estat un bon present per aquesta primavera.

El Canigó fa present el Pirineu des de la plana empordanesa estant.
El passat hivern he sovintejat molt poc la muntanya. En part és un ajornament obligat per les circumstàncies, però adequadament negociat amb un mateix i per tant, acceptat. Però la visió del Canigó resplendent de neu, o del bony del Montgrí a tocar, m'han plantejat la urgència d'atalaiar-me, espero en breu poder aprofitar el favor de les circumstàncies.