dimarts, 19 de gener del 2010

Starry, starry night

- Vincent -

Lletra i música: Don Maclean (1971)

Una melodia tranquil·la i suau que recorda una genial obra pictòrica.

Per molt anys!


----------

dijous, 7 de gener del 2010

El temps passa i creixem

Iniciat el un nou any reprenc l'activitat normal després de les vacances. La tornada a la feina després de festes sempre costa, però sense adonar-me els horaris que ens imposem tornen a marcar el dia a dia. Un ràpid repàs amb els companys de feina dels dies de festa serveix per passar full definitivament i mirar endavant.

Les nenes també reprenen les seves activitats, la gran a l'escola i la petita a la Casa dels Arbres. Aquest Nadal he passat moments ben singulars amb elles i ha estat tot un luxe poder gaudir d'uns dies de vacances. Hem dibuixat, jugat, mandrejat, passejat, cantat i també vist dibuixos a la tele. Tot plegat a un ritme tranquil i pausat. Malauradament la mare no ha pogut gaudir-ne plenament doncs li ha tocat treballar.

Les properes vacances queden molt lluny i fins a Setmana Santa el calendari és més negre que un diari. Abans però hi ha altres celebracions i alicients que atenuaran la rutina laboral. Gener, febrer i març són sinònim d'aniversaris a la família; després el Carnestoltes esclatarà per donar pas a la Quaresma. Hi haurà moments per tot i segur que en gaudirem.

En un moment he pensat en aquest devenir i no he pogut estar-me de constatar que el proper setembre la meva filla petita, que és apunt de fer 3 anys, començarà el parvulari, o el que és el mateix que enguany és el seu darrer any a l'espai familiar de la Casa dels Arbres, i és clar també el meu.

Per a mi hauran estat quatre anys vinculat aquest servei que m'ha aportat molt: confiança, coneixences, eines, jocs, cançons... Per a les meves filles ha estat el seu referent abans de la llar d'infants o el parvulari, un espai de contacte amb altres infants i adults on han aprés el món més enllà dels pares i avis, els seus referents més propers.

Sens dubte recordaré molt aquest temps exclusiu que he passat amb les meves filles. Podria dir que ho trobaré a faltar, però em temo que no serà així doncs s'iniciaran noves fases en l'educació dels fills que probablement ens duran a altres dinàmiques i relacions. Tota una constatació que creixen i creixem, i que el temps passa.

Per això, d'ara fins a final de curs espero gaudir dels matins de dilluns que encara resten amb la meva filla petita i la resta d'infants i adults de l'espai familiar de la Casa dels Arbres.

dilluns, 4 de gener del 2010

Puig d'Olorda, per les entranyes d'una muntanya

El passat diumenge vaig anar d'excursió al puig d'Olorda, el principal mirador del sector occidental de la serra de Collserola. Aquest cim és una referència destacada en l'orografia que circunda la plana deltaica del Llobregat i és fa evident per les mossegades que veiem als seus vessants fruit de les pedreres que durant molts anys hi han extret material.




Des del seu cim la panoràmica és àmplia i dilatada. Sant Pere Màrtir, el Tibidabo, Puig Madrona i els pobles del Papiol, Molins de Rei o Sant Feliu; a l'altra banda del Llobregat el cimet de Sant Ramon, a tocar de Sant Boi, els contraforts més orientals del Garraf, amb la Morella i el puig de les Agudes, i també tota la munió d'urbanitzacions que esquitxen els rodals de Cervelló, Vallirana i Corbera, i que s'enfilen cap als cimals de l'Ordal.

Cap al nord, només puc distingir la base de la mola montserratina, que en dies clars deu mostrar tota la seva potent silueta d'agulles i roques, juntament amb altres muntanyes properes de la serralada Prelitoral. Tampoc puc veure el Pirineu que en dies de cel nítid, especialment a l'hivern, segur que s'aguaita.



L'itinerari que segueixo parteix de les restes de Castellciuró, fortificació d'origen visigòtic (s. VIII) i que avui dia conforma una àrea de lleure i punt d'accés al Parc de Collserola. Abans d'arribar a Santa Creu d'Olorda passo per vàries masies com ara Can Vilagut, Can Ribes i Can Portell, reconvertides a usos més moderns com la restauració o la hípica. Després, ja a l'àrea de lleure de Santa Creu d'Olorda, deixo el camí principal i prenc un sender costerut que per mig d'un bosc d'alzines surt a una pista que mena al puig d'Olorda (424 m). Al seu cim comparteixen protagonisme una torre de vigilància forestal i una monumental creu de ciment armat que tot i semblar del període tardofranquista, hi va ser erigida l'any 1991.

El descens cap a Castellciuró recorre l'antic camí de la pedrera de Can Farrés que revolta per les entranyes d'aquesta explotació ara ja abandona, que conforma un entorn caòtic i es troba en fase de recuperació. Abans d'arribar de nou a Castellciuró passo per Can Bofill i la font de la Tartana, una raconada tranquil·la en mig del bosc que ara està sent reconstruïda. Surto al camí principal i al poc de passar per Can Vilagut acabo l'excursió.


Una bona matinal, la primera de l'any, amb varietat de camins i a voltes solitària, tot i que en alguns punts he coincidit amb ciclistes de muntanya, corredors, genets a cavall i algun excursionista.