dimecres, 30 de desembre del 2015

2015, l'any dels gegants

Posidó, Hades i Zeus, els gegants mitològics que la colla del Drac d'Or ha estrenat aquest 2015.
El Drac d'Or és una associació del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat que des de l'any 1988 fa ballar els seus gegants i amenitza les festes de molts barris de l'Hospitalet i d'altres ciutats i pobles de Catalunya. A més dels gegants també té banda de música, batucada i grup de diables. Aquest 2015 la colla del Drac d'Or ha estrenat noves figures, totes elles construïdes per Dolors Sans. Es tracta de tres gegants, Zeus, Hades i Posidó, i una bèstia de foc, el Pegàs, que van ser presentats en societat durant el Fabulari de les Festes de Primavera 2015 de l'Hospitalet.

Tot i que fa anys que acostumem a seguir amb la canalla les cercaviles i festes majors de barris i pobles, aquesta primavera ha estat un veritable esclat amb els nous gegants del Drac d'Or. Potser per aquest motiu, o per no tenir-ne prou amb viure la festa com a mers espectadors, que d'aleshores ençà les meves filles, la dona i jo ens vam interessar per formar part dels geganters del Drac d'Or.

I dit i fet. L'estrena, un xic improvisada --quina millor manera per introduir-se en el món geganter que dur la Geganta de la Ciutat, per exemple--, fou durant la cercavila de la festa major del barri hospitalenc de Sant Josep, a la qual han seguit altres cercaviles per la ciutat a les festes de Santa Eulàlia, Centre, Bellvitge o Ciutat Comtal, i també sortides a Sant Vicenç dels Horts, Molins de Rei o la Mercè, a més del correfoc de la Nit de Bruixes.

Per aquest motiu, aquest any ha estat molt més que gaudir de la festa major i del fet geganter. En certa manera hem passat d'espectadors a actors, o més ben dit, a gaudir la festa des de dins la cercavila, sota els gegants, commoguts pel so de gralles i timbals, i l'esclat i espurnes de la pirotècnia dels diables. És senzillament diferent, una altra dimensió de la festa.

Vull celebrar aquest fet i tancar l'any amb el record d'alguns moments geganters del 2015 i desitjant gaudir de noves cercaviles durant el 2016.

Gràcies al Drac d'Or per l'acollida i bon any nou!

Bateig geganter amb la Geganta de la Ciutat durant la Festa Major de Sant Josep 2015.

Primeres passes de la canalla amb el gegantó del Drac d'Or a les festes de Santa Eulàlia 2015.

Plantada de gegants a l'inici de la cercavila de la Festa Major de Bellvitge 2015. D'esquerra a dreta: Gegants de la Ciutat, Zeus, Hades, Posidó i el Pegàs.

La colla del Drac d'Or va participar a la Mercè 2015 portant els Gegants de la Pedrera i animant el seu pas amb la banda. Ambient impressionant per Pelai, Rambles, Ferran, i plaça Sant Jaume.

dijous, 24 de desembre del 2015

Bon Nadal 2015


- Estels de muntanya -
Rosa Leveroni (Barcelona, 1910 - Cadaqués, 1985)

Estels de muntanya,
lluna dels estanys,
neu fina dels arbres,
renovats paranys!

Dolça fumerola
del poble arrupit
que en la pau espera
la Pau de la nit.

Tendra melodia
del fred hivernal
que ens portes la Joia,
oh Nit de Nadal!


dimecres, 25 de novembre del 2015

Els Arrugats ja tenen conte


El passat octubre l'editorial La Galera, en col·laboració amb el diari Ara i l'Associació Alba, va publicar Els arrugats: quina troballa més dolça, un conte amb text de Carles Capdevila i il·lustracions de Vero Cendoya.

El conte està inspirat en l'experiència d'en Lluís, un treballador de l'obrador El Rosal, i la seva casual creació d'uns dolços que per la seva forma van anomenar arrugats. En el següent vídeo, Carles Capdevila, director de l'Ara i autor del text, explica com va sorgir la proposta de portar la història d'en Lluís a un conte.

La història, tot i ser un conte per a nens, apel·la al valor de la imperfecció i al fet que tothom es mereix una oportunitat per esdevenir, ja sigui fruit de la casualitat, la voluntat o la constància, allò que es proposi.

La primera vegada que vaig sentir a parlar dels arrugats va ser la tardor del 2013 a la presentació de "Detalls amb valor", els lots de Nadal de l'Associació Alba. Entre els productes que es van poder tastar en aquella ocasió hi havia els arrugats. No són galetes ni neules, són els arrugats, uns deliciosos dolços que ens arriben gràcies a l'encert de donar valor a la imperfecció.


dissabte, 31 d’octubre del 2015

"Everest", la pel·lícula


Aquesta tardor s'ha estrenat "Everest", pel·lícula dirigida per Baltasar Kormákur i basada en l'episodi tràgic viscut per algunes expedicions comercials que atenyien el sostre del món el 10 de maig de 1996.

No és la típica pel·lícula sobre catàstrofes plena d'imprecisions i que malgrat l'adversitat acaba bé gràcies a un heroi anònim que salva la plana. En general és força fidel als fets relatats per alguns dels sobrevivents de la tragèdia, tot i les limitacions que un llargmetratge comercial té respecte un documental.

Els personatges --alpinistes-clients, xerpes, alpinistes-guies, personal del camp base, familiars dels alpinistes...-- només és dibuixen a si mateixos a partir de quatre pinzellades escadusseres. Es pretén així donar una idea de la varietat de perfils que en una expedició comercial comparteixen cordada com si res, envoltats de les condicions més hostils que puguem imaginar a la muntanya. Els efectes visuals i sonors d'algunes escenes són impactants i ajuden a l'espectador a imaginar un xic, només un xic, la mena d'infern que deu ser trobar-se en mig una tempesta als vessants d'una muntanya, en aquest cas augmentat i magnificat per què aquesta muntanya és ni més ni menys que l'Everest, la més gran de totes

Per als coneixedors de la història la pel·lícula no reporta cap sorpresa. La certesa que acabarà en tragèdia plana gairebé al llarg de tot el film. L'interès està a saber com s'ha tractat el tema després de gairebé 20 anys, la publicació d'articles i els llibres de dos dels seus protagonistes: el periodista i alpinista nord-americà Jon Krakauer, autor d'Into thin air (1997), i el malaurat alpinista rus Anatoli Boukreev, mort a finals de 1997 per causa d'una allau a l'Annapurna, que de la mà de G. Weston DeWalt va escriure l'experiència viscuda a The climb. Tragic ambitions on Everest (1997). Ambdós relats ens van arribar traduïts com La febre del cim (Empúries, 1998) i Everest 1996. Crónica de un rescate impossible (Desnivel, 1998), respectivament.

En el seu moment vaig llegir la segona edició de La febre del cim (Empúries, 1998) i llavors la història em va impactar. El llibre, com passa en molts casos en relació a la pantalla, és curull de detalls, antecedents i informacions sobre el dia de la tragèdia, els seus protagonistes, la muntanya i la manera com els alpinistes s'hi han acostat des de sempre. En la seva doble condició de periodista i d'alpinista, Krakauer aporta informacions que ajuden al lector a entendre que va passar aquell dia, però a més, a mirar de comprendre un xic el món de les expedicions comercials i l'alpinisme a l'Himàlaia. Krakauer també es mostra crític amb els responsables de l'expedició guiada per Boukreev. De fet, el llibre de Boukreev vol ser un descàrrec a les acusacions implícites que fa el primer.

Per a alguns que hagin vist la pel·lícula potser s'interessaran per acudir als llibres i completar així el relat. Altres, com és el meu cas, rellegirem de nou Krakauer, gairebé en paral·lel a Boukreev donat que en el seu moment no ho vaig fer.

Els tretze morts del 10 de maig de 1996 van marcar un dels episodis més tràgics de la història d'aquesta muntanya mítica, però no l'únic. De fet, l'intent d'Irwine i Mallory de 1924 va acabar en tragèdia. La muntanya més alta del món mostrava així les seves cartes. Més recentment podem recordar les tragèdies de 2012, amb la mort de sis persones en el seu l'intent d'ascendir l'Everest els dies 19 i 20 de maig de 2012. Aquella temporada també ens va deixar una imatge mediàticament impactant amb una corrua de gent que feia filera camí al coll sud. L'any passat, el 18 de maig de 2014, una allau va sepultar 16 guies nepalesos que equipaven els camps d'altura de la ruta més freqüentada d'ascensió a l'Everest. Aquest accident va suposar vagues i la negació de xerpes a treballar. D'altra banda, els terratrèmols de la primavera de 2015 ha provocat el tancament d'algunes rutes i cap alpinista ha petjat el sostre del món la darrera temporada. Aquest fet no passava des del 1974 (La Vanguardia), una època de l'alpinisme en què només expedicions de veritables alpinistes atenyien el cim i que contrasta amb la comercialització d'una ascensió que poden arribar a assolir més de 600 persones en una temporada normal.

Com serà la propera temporada a l'Everest i a altres cims de la zona? Es reprendran les expedicions comercials? Es reformularà res per tal que la muntanya no rebi tanta pressió? És difícil de saber en un país, el Nepal, on el seu principal recurs és el turisme d'aventura i la seva principal lacra la pobresa. Potser més que ascendir cims caldria descobrir les seves ciutats i valls, veure els cims de lluny i deixar passar un temps fins que les muntanyes es vulguin deixar acaronar de nou.





dissabte, 24 d’octubre del 2015

3a Cursa de muntanya de Rellinars

Sortida de la tercera edició de la Cursa de Muntanya de Rellinars celebrada el 18 d'octubre de 2015.
El diumenge 18 d'octubre es va celebrar la 3a Cursa de Muntanya de Rellinars, una prova organitzada pel Club Tennis Rellinars amb un recorregut que travessa un sector del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

La cursa té una distància de 18,5 km i prop de 700 m de desnivell acumulat i, exceptuant algun tram pavimentat que travessa el poble de Rellinars, ressegueix en tot moment corriols i pistes envoltades de bosc. Des de Rellinars el recorregut s'enfila fins al coll del Correu, planeja per la carena del Camí Ral i passa a tocar dels Hostalets del Daví. Després davalla suaument fins a envoltar el cim de la Morella des d'on planeja fins al coll del Gipó on s'inicia la baixada cap a Rellinars. En arribar al poble es creua la riera de Rellinars per una passarel·la i s'inicia la pujada final fins a la zona esportiva on es troba l'arribada. El tram entre la riera fins i l'arribada es fa etern. Per sort l'animació dels veïns del poble i la megafonia empenyen amunt els participants que en veure superada la pujada encaren els darrers metres, ja de baixada, fins a la meta.

A més del magnífic recorregut, que des dels punts elevats permet apreciar cims com ara el Paller de tot l'Any, Castellsapera i fins i tot Sant Llorenç del Munt, cal destacar l'acurada organització en tots els aspectes com són la senyalització dels camins, els avituallaments, els serveis a la sortida i a l'arribada, i especialment la implicació de molts voluntaris. A més de la zona esportiva on hi havien la sortida i l'arribada, els grups de voluntaris dels avituallaments animaven tothora els corredors i corredores. També els voluntaris dels punts delicats del recorregut, com ara cruïlles o baixades, animaven i donaven les indicacions oportunes per facilitar la marxa dels participants. Diria que la ràtio voluntari/participant d'aquesta cursa és molt elevada, també diria que sense la seva dedicació la cursa no seria la mateixa.

Personalment potser aquesta hagi estat la cursa de muntanya més exigent que recordi, tot i que no n'he fet gaires, sóc més de mitges maratons i curses planeres. No obstant això, m'ha agradat participar en aquesta cursa, ha estat un petit repte que he assolit còmodament, una descoberta pels paisatges que recorre i per l'ambient de cursa popular que s'hi destil·la. M'ha deixat un bon regust i m'agradaria repetir en properes edicions, tot i que potser abans m'acosto a recórrer a peu els vorals de Rellinars per descobrir el seu entorn a un ritme més pausat.

Per acabar, vull afegir que la cursa era oberta a 300 persones tot i que només s'hi van inscriure 182 i la van finalitzar 163. Es fa estrany pensar que amb l'esclat de curses, especialment de muntanya, que hi hagut en els darrers anys, hi hagi curses que no esgoten les inscripcions. Potser coincideixen altres curses el mateix dia, o la falta de promoció o que els organitzadors volen fer créixer la cursa a poc a poc, o tot plegat. En qualsevol cas, és només la tercera edició i té recorregut per consolidar-se.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

En homenatge a Quico Dalmases


Un poeta entre las nubes (Autoedició, 2014) és el títol del llibre que el muntanyenc basc Agustín Castiella dedica a l'alpinista català Quico Dalmases i Cunill, desaparegut el 10 d'octubre de 1989 al Dhaulagiri.

Castiella ordena cronològicament diferents escrits que relliguen la trajectòria alpinística de Quico Dalmases, l'alpinista que va triar la deserció com a camí cap a la seva llibertat. Alguns episodis són explicats per Agustín Castiella a partir d'articles publicats en revistes de muntanya o de cartes dels companys d'en Quico. En la majoria dels casos, però, es tracta dels testimonis directes d'alpinistes i amics que van conèixer Dalmases i amb qui van compartir escalades, expedicions i moments a la muntanya. Noms com el de Joan Cassola, Jordi Canyameres, amb qui realitzà la darrera expedició, o Miquel Llonch, es barregen amb el pesar del pare d'en Quico, Joan Dalmases, entre molts d'altres.

Són escrits i dedicatòries molt sentides que testimonien un profund respecte a la persona i a les seves conviccions, i que fan perdurar el record per la pèrdua del fill, de l'amic, del company.

Agustín Castiella també dedica un apartat del llibre a les ascensions realitzades per en Quico Dalmases entre 1978 i 1989, any de la fatídica ascensió al Dhaulagiri. Es tracta d'un recull molt complet que dibuixa una destacada trajectòria alpinística conreada als Alps, Andes i Himàlaia, entre altres muntanyes d'arreu. 

Després d'endreçar tots els escrits i dedicatòries, la informació sobre les ascensions i un parell de poemes que el mateix Dalmases va escriure, Agustín Castiella fa un al·legat titulat "El arte del alpinismo", on defensa les actituds serenes, humils i honestes que l'alpinista hauria de mantenir per acostar-se i dialogar amb la muntanya.

El llibre traspua passió i admiració per un personatge singular, un gran i humil alpinista que en la muntanya i en la vida va triar el seu propi camí. Confesso que aquest alpinista terrassenc, potser un dels màxims exponents de l'alpinisme català de la seva generació, també em genera admiració malgrat encara sigui un alpinista poc conegut. Per aquest motiu vull aplaudir aquest tribut d'homenatge realitzat en forma de llibre per Agustin Castiella, malgrat el fet de ser una edició no venal farà que no arribi a molta gent.

Ja fa un temps vaig esmentar breument en un apunt d'aquest blog la figura de Quico Dalmases en referència a com m'havia commogut un capítol del llibre d'Edu Sallent Cels de safir (Cossetània, 2008) dedicat a l'expedició del Dhaulagiri de 1989. Aprofito ara també per recordar dos articles publicats fa cosa d'un any a la revista El Muntanyenc, amb motiu dels vint-i-cinc anys d'aquella expedició al Dhaulagiri:





divendres, 2 d’octubre del 2015

Després del terratrèmol, Nepal truca a la porta


El passat 30 de setembre es va presentar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya el número especial de la revista Muntanya en el qual la publicació ret un homenatge al Nepal, país castigat pels terratrèmols dels dies 25 d'abril i 12 de maig d'enguany.

La sala era plena per escoltar els parlaments del president del CEC, Josep Manuel Puente, de Ferran Alexandri, director de Muntanya, i de Lluís Belvís, alpinista i consol general del Nepal. En acabar el torn de paraules es va projectar el documental "Nepal, un paradís al peu de l'Himàlaia", de Jordi Pons, on l'alpinista català ens aproxima al Nepal de finals de la dècada 1970: la gent, la cultura i les creences, el grau de desenvolupament...

El monogràfic "En homenatge al Nepal" recull activitats muntanyenques que es poden realitzar al Nepal, en concret una selecció dels cinc trescs més clàssics i espectaculars que s'hi poden dur a terme, i dedica un reportatge al no menys espectacular descens del canyó de Runchet Khola. També repassa les primeres expedicions catalanes a l'Everest amb un escrit de Conrad Blanch, cap de la primera expedició catalana que arriba al sostre del món el 1985, mentre que la crònica alpina de Joan Jover la dedica a fer un repàs de les ascensions més destacades realitzades per alpinistes catalans a l'Himàlaia nepalès.

Però més enllà de proposar activitats per gaudir de la muntanya al Nepal i recordar les fites de l'himalaisme català, Muntanya ha volgut explicar el context de la catàstrofe per comprendre millor com afecta un terratrèmol de gran magnitud a un país de creences ancestrals que es debat entre el flagell de la pobresa i ser una de les meques de l'alpinisme mundial. Per aquest motiu Muntanya ha comptat amb les col·laboracions d'Alfred Montserrat i el seu article on explica l'activitat sísmica al Nepal, i d'Albert Arnau que ens aproxima a les accions de cooperació que es desenvolupen en els escenaris devastats per recuperar, si més no, certa normalitat. Per la seva banda, l'article d'Enric Soler sobre el budisme ens ajudarà a comprendre millor la significació d'unes creences que se'ns dubte marquen la cultura nepalesa i el caràcter de la seva gent.

D'especial rellevància són les aportacions de Lluís Belvís, alpinista i consol general del Nepal a Barcelona, a qui Muntanya dedica una entrevista, de l'alpinista Jordi Pons, membre de la primera expedició catalana en assolir un vuit mil, o de l'alpinista Ferran Latorre, que es trobava en plena ascensió al Makalú quan va tenir lloc el primer dels terratrèmols. Tots ells han petjat les muntanyes del Nepal en nombroses ocasions i testimonien els lligams que han teixit amb el país i com comparteixen el pesar dels seus habitants.

Per acabar, el monogràfic de Muntanya recull informació pràctica sobre agències de viatges especialitzades a organitzar trescs al Nepal i d'organitzacions no governamentals que des de fa anys treballen al Nepal en tasques de cooperació i desenvolupament, així com un recull de publicacions i guies per conèixer millor el país abans d'emprendre viatge.

Sens dubte aquest especial és una bona eina per acostar-se a aquest país que de sempre ha estat molt estimat pels muntanyencs i alpinistes catalans. Si mai hi heu estat sabreu que les seves immenses valls i muntanyes són mítiques i atrauen les mirades a la vegada que ens fan sentir no res, i potser per aquest motiu desperten l'interès de qualsevol persona amant de la muntanya. Les seves gents tenen en la mirada i el somriure la tenacitat de la perseverança i d'estar segurs que en sortiran reforçats d'aquest atzucac.

El turisme de muntanya i aventura és la principal font d'ingressos del país i després del terratrèmol passaran anys fins que no es torni a normalitzar la situació. No obstant això, cal no deixar d'anar-hi i visitar el Nepal per tal de contribuir a la seva recuperació. I en aquest sentit, l'especial "En homenatge al Nepal" publicat per Muntanya és també una crida a viatjar al Nepal, ja sigui per fer-hi un tresc, visitar les ciutats com Katmandú, Patan o Pokhara, acostar-se a les altes valls de l'Himàlaia, visitar els parcs nacionals del sud o conèixer de primera mà els projectes de cooperació que s'hi desenvolupen.

divendres, 18 de setembre del 2015

Córrer durant les vacances. Aquest any Seattle

Volunteer Park, amb la Space Needle al fons, ha estat l'escenari per on he corregut durant les vacances a Seattle.
Caps de setmana i ponts, vacances curtes o llargues. Qualsevol moment i lloc és bo per calçar-se les sabatilles per sortir a trotar i, sobretot, per mantenir l'hàbit de córrer amb la motivació afegida de descobrir nous indrets i trencar la monotonia dels espais habituals d'entrenament. Amb aquest propòsit ja fa anys que reservo a la maleta de viatge un espai per vambes, samarreta, mitjons i pantaló curt.

A més de les sortides atlètiques per participar en alguna cursa i que amb els anys m'han portat a recórrer moltes comarques catalanes, o els viatges per participar en alguna marató, com ara a Mòdena, Donostia o Lisboa, sempre he intentat trobar una estona per sortir a córrer durant els dies que, per una raó o altra, passo fora de casa. Es podria dir que per vacances procuro desconnectar de la rutina, excepte pel que fa al córrer.

En moltes ocasions he pogut acomplir el propòsit i he corregut de manera ocasional pels carrers de Sarajevo (Bòsnia) o Tartu (Estònia), pels camins de les valls del Tirol o dels voltants de les poblacions franceses de Tolosa de Llenguadoc, Saint-Nectaire, Ispagnac o Florac. En altres llocs més propers, i amb la freqüència que marquen les visites a familiars i amics, he corregut pels voltants de Vallgorguina, la Pobla de Segur, Épila (a Saragossa) o Aragüés del Puerto (a Osca), indrets que amb els anys s'han convertit en espais de la meva quotidianitat atlètica.

Aquest passat agost he tingut ocasió de visitar la ciutat nord-americana de Seattle, a l'estat de Washington. Dels divuit dies que hi estat, sense comptar els dies de desplaçament, he sortit a córrer un total de dotze. Han estat sessions d'entre 30 i 50 minuts pels carrers de Capitol Hill. Xifres a banda, sortir a córrer per Seattle ha estat la integració perfecte de l'hàbit de córrer en el temps pausat de les vacances.

La Space Needle es fa present des de la part alta de Capitol Hill, una zona amb carrers arbrats i tranquils per sortir a córrer.
He sortit a córrer gairebé cada matí pels carrers de l'àrea compresa entre les avingudes 10 Est i 21 Est i els carrers Roanoke i Jefferson. Volunteer Park, un pulmó verd enmig de la ciutat, ha estat el punt neuràlgic de les meves sortides atlètiques, a més d'un excel·lent mirador per albirar el perfil de la Space Needle. Sens dubte, aquesta ha estat la millor manera de començar els dies amb molta motivació i gaudir de les vacances i de la ciutat de Seattle fent esport: temperatures agradables, carrers arbrats i sense gaire trànsit.

Córrer per Seattle m'ha fet pensar molt en la manera com aprofitem el temps. La vivència ha estat superior al context que imaginava. I és que cada cosa que he fet durant els dies que ha durat el viatge ha superat qualsevol expectativa. Potser per què el gran propòsit del viatge ha estat llevar-me, sortir a córrer i viure al costat de la meva família com si fos el primer dia de vacances, amb totes les ganes de descoberta, amb totes les energies per descobrir llocs i racons, conèixer gent i fruir del regal de la seva companyia i amistat. Què vitals han estat per a mi aquests 30 o 40 minuts diaris d'activitat física!

Durant la meva estada a Seattle, amb sol, núvol, boira o plugim, he sortit a córrer fins a Volunteer Park per donar el bon dia la Space Needle.
El temps de vacances potser facilita aquest tempo i la dificultat es troba en com canviar la manera d'afrontar el dia a dia quan retornem als espais quotidians de la nostra existència. Sortir gairebé a diari a córrer per Seattle, com tots aquests dies de viatge, m'ha ajudat a percebre el temps de manera diferent i millorar la predisposició per afrontar el dia a dia.

 

dimarts, 8 de setembre del 2015

Cursa de la Vinya i inici d'una nova temporada



El diumenge 6 de setembre vaig córrer la XIX Cursa de la Vinya celebrada a Sant Llorenç d'Hortons (Alt Penedès). Era la meva quarta participació en aquesta cursa i va ser molt satisfactori per a mi fer els 10 quilòmetres en 40 segons menys que en la darrera participació, l'any 2004.

Diria que el recorregut de la cursa era gairebé idèntic al de fa onze anys enrere: pujades i baixades per pistes de terra envoltades de vinya i bosc amb unes excel·lents vistes sobre el vessant sud de Montserrat, a banda d'un tram asfaltat pels carrers del poble. També m'ha agradat comprovar el caire popular que manté la cursa, amb una bona organització (sortida, avituallaments, arribada, obsequis, dutxes, piscina...), pocs corredors i molts voluntaris pendents de qualsevol detall pel bon funcionament de la cursa. En definitiva, un bon ambient per gaudir fent esport amb amics i coneguts. Res a veure amb moltes curses que en els darrers anys han crescut en nombre de participants i preus, i que han proliferat en el calendari atlètic.

L'edició 2015 de la Cursa de la Vinya serà, a més, un record molt especial per a mi doncs ha estat la cursa de 10 quilòmetres número 100 que he corregut des que el 1998 vaig reprendre la pràctica atlètica. Aquesta celebració centenària, tot i que íntima, ha estat una bona manera de culminar la temporada atlètica 2014-1015 o, segons es miri, d'iniciar la nova temporada 2015-2016, que no persegueix altre objectiu que gaudir corrent.

dijous, 30 de juliol del 2015

Mirant el cel


A qui no li agrada mirar el cel? Mirem al cel a tot arreu i en tot moment: al camp, al mar, a la muntanya, a la ciutat, de dia o de nit, quan es pon el sol o a trenc d'alba. El cel sempre és diferent i ens dóna molta informació. Podem només mirar, però també podem observar per aprendre a interpretar allò que hi succeeix i reconèixer els fenòmens que hi esdevenen. Observar el cel és apassionant.

I és que mirar el cel, és aprendre a mirar més enllà d'un mateix, cercar l'alteritat en el nostre entorn, en els paisatges. És, en certa manera, un acte de presa de consciència respecte a tot el que ens envolta. Mirar el cel també ens ajuda a no menystenir la natura i els seus elements.

Sempre m'ha agradat mirar el cel, i sense ser un expert, de sempre he tingut curiositat pels fenòmens meteorològics. Potser vaig interioritzar aquest hàbit quan de petit anava de colònies. Tres cops al dia fèiem l'observació meteorològica, anotàvem en un gran mural l'estat del temps i jugàvem a fer prediccions.

M'ha agradat que La Galera hagi afegit a la col·lecció de contes dedicats a les tradicions populars i cultura catalana el conte titulat "Mirant el cel". El text és de Mònica Usart, dona del temps a RAC1, RAC105 i 8TV, i ens introdueix a diferents fenòmens meteorològics de la mà d'un avi que explica al seu nét un fenomen destacat o freqüent de cada mes. Complementa cada relat un rodolí que resumeix l'aprenentatge del fenomen en qüestió, i cada rodolí va acompanyat de les simpàtiques il·lustracions de Roser Calafell que, tret d'alguna excepció, són habituals en aquesta col·lecció de La Galera. Òbviament és un conte dirigit a la canalla, però també als adults que volen explicar als seus plançons les coses que passen al nostre entorn amb paraules senzilles i que molt fàcilment ens mouran a explicar el relat particular de les experiències viscudes.

A les darreres pàgines trobarem un calendari per anotar dia a dia la temperatura, la precipitació, si ha fet sol, si ha estat núvol o si ha fet vent. Una bona manera d'introduir a la canalla en l'observació meteorològica i també, per què no dir-ho, d'aprendre a tenir paciència a partir de l'hàbit constant d'anotar registres de les coses que passen al nostre voltant. Per cert, el conte es pot trobar amb el format de la col·lecció "Grumets", també de La Galera, però sense el calendari del final.


dimecres, 22 de juliol del 2015

Des del Petit Vignemale estant

 
Passen pocs minuts de dos quarts de set del matí i ja som camí de l'Horquette d'Ossue per ascendir el Petit Vignemale. Hem sortit ben aviat del refugi de Baysellance, un enclavament privilegiat que afavoreix el fàcil accés al tresmil més baix de tot el massís. El dia clareja net de núvols, tot i que cap al sud-est la fosca encara vesteix el rosari de cims que senyoregen el circ de Gavarnie, dels Astazú als Gabieto. Mentre, davant nostre, els primers raigs de sol descobreixen les varietats cromàtiques de la cara nord del Vignemale.

La fresca ens fa avançar a bon ritme i enfilem la pujada final al Petit Vignemale. Al pic de les vuit del matí ja som dalt del cim. El nou dia abraça gairebé tots els cims i congestes que els nostres ulls poden aguaitar. Des del cim estant tornem a nominar un cop més els cims i valls que veiem, mentre refem el record d'ascensions i petjades de quatre dies trescant pels viaranys d'Ossue, Gavarnie i Vignemale. Inconscientment, ajornem així el pensament que som a punt d'emprendre el viatge de tornada cap a casa.

Ascendir el Petit Vignemale ha estat com un ritus d'agraïment a tanta bellesa abans de descendir cap a les valls i enfilar la carretera cap a paratges abraçats pel mar. Fa un temps vaig escriure sobre l'excel·lència alpina de Gavarnie i el Vignemale, tot recordant la meva primera visita. Aquest juliol, i després de quatre jornades d'intensa immersió per aquestes muntanyes, no puc fer més que refermar aquest sentiment pueril vers aquest massís i, per extensió, cap a tots els Pirineus.
 

dimarts, 14 de juliol del 2015

150 anys de la primera ascensió al Cerví

 
El 14 de juliol de 1865 un grup liderat pel britànic Edward Whymper i format pels també britànics Francis Douglas, Charles Hudson i Robert Douglas Hadow, el guia de Chamonix Michel Croz i els de Zermatt, pare i fill, Peter Taugwalder, van arribar al cim del Cerví. Amb els seus 4.477 m, el Cervin (francès), Cervino (italià) o Matterhorn (alemany) era una de les grans muntanyes dels Alps que encara restaven per petjar.

Però aquella gesta va ser tràgica i no exempta de polèmica ni rivalitat per a l'època, tot i que ara ens pot semblar un dels molts episodis que van bastir la llegendària descoberta dels Alps. Durant el descens una caiguda va provocar la mort de quatre membres del grup i només van tornar a Zermatt el mateix Whymper i els dos guies de Taugwalder.

Després de la primera ascensió al Mont Blanc el 1786, realitzada per Jacques Balmat i Michel Paccard, s'havia encetat una època daurada per l'alpinisme amb moltes primeres ascensions als principals cims dels Alps. Però hi havia muntanyes que es resistien a ser conquerides per les aparents dificultats de trobar una ruta normal d'ascens. Era el cas del Cerví, una enorme piràmide compacta de roca que semblava inaccessible després d'anys d'infructuosos intents.

Des de mitjans del segle XIX s'havien realitzat diversos intents, tant pel cantó suís de Zermatt com pel valdostà de Breuil. Personatges com l'irlandès John Tyndall, l'anglès Edward Whymper o el guia italià Jean Antoine Carrel, van ser els protagonistes de les incursions més destacades. Aquests darrers, Carrel i Whymper, havien convertit el seu somni en obsessió. Havien observat i acaronat el Cerví per totes les seves cares en diverses temptatives i ambdós maldaven per assolir el seu cim. Van arribar a fer algun intent plegats i cadascun coneixia les intencions de l'altre vers la muntanya. Tot i aquesta mena de rivalitat, s'havien compromès a dur a terme un intent final unint les seves forces i el coneixement que tenien del Cerví. Però els fets es van presentar en contra d'aquesta aliança i el que podia haver estat la primera ascensió agermanada va comptar amb tots els elements per ser una gesta tràgica i carregada de polèmica, i una de les llegendes alpines més divulgades.

I és que poc abans de partir plegats, Carrel va acabar formant part d'un equip italià avalat pel Club Alpí Italià que buscava una primera ascensió pàtria al seu Cerví. Per la seva banda, Whymper va emprendre la marxa amb un grup format a corre-cuita per tal de no perdre la seva opció de ser el primer. El final de la història d'aquell 14 de juliol de 1865 ja està explicat. Tres dies després, el guia italià Jean Antoine Carrel liderava el grup del CAI i feia realitat el seu somni.

Aquest 2015 se celebren els 150 anys d'aquella ascensió i a les valls que flanquegen el Cerví (Breuil i Zermatt) s'han programat molts actes i celebracions que es concentren especialment durant aquests dies de juliol.

L'any 1938 Luis Trenker i Milton Rosmer van dirigir la pel·lícula "The challenge" ("El reto") que relata aquells fets. Luis Trenker va dirigir les escenes alpines i protagonitzà el paper de Jean Antonie Carrel. És un film pintoresc amb algunes imprecisions però que funciona per conèixer els antecedents d'aquella tragèdia.

Altres documentals com ara "Edward Whymper. La conquista del Matterhorn" ajuden a comprendre el context en què es va produir aquella primera ascensió al Cerví i l'ambient d'aquelles valls alpines de mitjans del segle XIX.

dijous, 9 de juliol del 2015

Pintures murals i grafits al barri de Santa Eulàlia, l'Hospitalet

Una de les persiana decorades per Monkey Fingers al barri de Santa Eulàlia.
Durant el passat mes de juny les persianes d'alguns comerços del barri de Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat, han estat decorades amb acolorides creacions i grafits. Aquesta iniciativa, batejada amb el nom de "Santa Eulàlia Guapa!", ha estat engegada pel Grup de Comerciants de Santa Eulàlia que, juntament amb altres accions com les botigues al carrer o la nit de tapes, vol contribuir a la dinamització del comerç de la zona i convertir els carrer del barri en una sala d'exposicions permanent.

Els dibuixos i creacions han estat obra del col·lectiu Monkey Fingers, format per tres artistes vinculats al món del disseny gràfic i el grafit que fins ara han decorat una vintena de persianes de comerços del barri. Les creacions es poden contemplar al matí camí de la feina o anant a estudi, al vespre de tornada cap a casa o durant els dies festius. És a dir, quan els comerços abaixen les seves persianes.

Persiana decorada per Monkey Fingers a les botigues exteriors al mercat de Santa Eulàlia.
La campanya "Santa Eulàlia Guapa" vol contribuir a dignificar l'entorn urbà fent desaparèixer tags i pintades de mal gust que durant molts anys han embrutat parets i persianes de comerços i botigues, i que encara existeixen. La iniciativa també ha coincidit amb la fi d'un any i escaig de treballs de millora duts a terme per l'Ajuntament a l'illa de vianants del mercat de Santa Eulàlia, unes obres que han estat molestes i poc satisfactòries per a veïns i comerciants. En el següent vídeo podeu veure la notícia de TV L'Hospitalet.


Tant de bo es decorin més persianes, es mantinguin les que ja estaven decorades a iniciativa dels propis comerciants i que "Santa Eulàlia Guapa" contribueixi a fer desaparèixer la brutícia de parets i persianes. Tenir cura de l'entorn del barri és valorar també les persones que hi treballen, hi conviuen i hi duen a terme les seves activitats. Passejar, anar de compres o jugar pels seus carrers i places hauria de ser cada vegada més agradable.

Alguns comerços del barri ja tenen decoracions originals a les seves persianes, tot i que no llueixen com es mereixen, degut a la brutícia d'altres persianes i parets.
Al barri de Santa Eulàlia, però, no és la primera vegada que podem gaudir de la petjada artística de grafiters. L'any 2012 el rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana va encarregar a dos artistes la decoració dels murals de l'altar major, d'inspiració romànica i realitzada amb la tècnica del grafit. Aquí en podeu llegir una notícia sobre aquest fet que va transcendir les nostres fronteres i va merèixer l'atenció del web de la BBC.

Per últim, em ve al cap el mural de les primeres escenes de la pel·lícula "Tapas" (Jose Corbacho i Juan Cruz, 2005), rodada al barri de Santa Eulàlia. El mural, on es podia llegir "haz lo que debas", era obra del col·lectiu KO Graffx i va ser encarregat per a l'ocasió. El mural va romandre al carrer Unió un munt de temps fins que la paret va ser pintada de blanc. Una llàstima, doncs una paret blanca sempre atrau els aerosols i les pintades sense cap justificació, i aquell mural no deixava de ser un boci del patrimoni artístic del barri.

El mural de "Tapas" (imatge de www.kograffx.com)

divendres, 26 de juny del 2015

La Pobla de Segur, del lloc al record


La revetlla de Sant Joan d'enguany m'ha portat de nou a la Pobla de Segur. Aquest poble del Pallars Jussà m'evoca records i vivències dels estius passats durant la infantesa, l'adolescència i de nombroses estades puntuals per acompanyar els pares que fugien de les calorades de l'estiu barceloní. La Pobla era per a mi un referent on cercar alguna cosa relacionada, potser, amb el creixement personal, una identitat d'adolescent, unes arrels llunyanes a la ciutat...

Claverol, Pessonada, Hortoneda, Llania, font de l'O, font de la Figuereta, Erinyà, Senterada, Sossís, Aramunt, Sant Corneli, la plaça de la Pedrera, la plaça de l'Arbre, raiers, Gerri, Collegats, Arboló, Xerallo, Manyanet, Vall Fosca, entre molts altres, són indrets que formen part del meu particular univers memorístic.

Jugar pels seus carrers i voltar en bicicleta, banyar-se i anar a pescar al riu, contemplar el cel de les fresques nits d'agost, anar de festa major als pobles veïns o matinar per sortir d'excursió cap als cims pirinencs, són tan sols bons records que amb els anys han estat lògicament reemplaçats per les noves vivències que la vida m'ha regalat, però que sempre han romàs latents i ara de nou s'han fet vius acaronats per la màgia de les espurnes del foc de Sant Joan.