dimarts, 21 de març del 2017

Contes sobre córrer i altres distraccions


Fa uns dies, just després de la 39a Marató de Barcelona, va caure a les meves mans el darrer llibre de l'Empar Moliner, De què fuges, qui et persegueix? (Columna, 2017). L'he llegit en el temps que vaig córrer la marató del 2016 (4 h i escaig), i en aquest temps m'ha arrencat més d'un somriure durant les estones de trajecte en la línia del Baix Llobregat dels FGC.

Es tracta d'una lectura que pot resultar distreta per aquelles persones que, com l'autora i milers de corredors, han viscut els rituals que hi ha al voltant de les maratons, les curses populars, les lesions, els entrenaments, els companys d'entrenament... Algunes situacions descrites poden semblar ridícules i no s'entenen fora del context de l'atletisme popular. De què fuges, qui et persegueix?, no aprofundeix en cap història concreta. El fil conductor, en certa manera, és la marató de Nova York, i per extensió podria tractar-se de qualsevol marató o prova atlètica de llarga distància.

És un llibre de reaprofitament, ho dic en sentit positiu; com quan obres la nevera i amb el que ha quedat dels àpats de la setmana et prepares un menú ben complet i original. En aquest cas, l'autora aplega en un sol volum algunes de les columnes referents a les seves experiències atlètiques publicades al diari Ara. Això si, reinterpretades i relligades per donar cert sentit als pensaments que destil·la, i marinades amb retalls de dos contes sobre córrer del seu anterior llibre Tot això ho faig perquè tinc por (Proa, 2016), un recull de contes que va rebre el Premi Mercè Rodoreda 2015. Si jugo amb els títols d'aquests dos llibres, dedueixo una causa i una conseqüència, una por i una fugida, i aquest joc m'apel·la al conte que vaig escriure fa gairebé tres anys en un taller d'escriptura i que du per títol Córrer de por.

De què fuges, qui et persegueix? també m'ha servit per fer introspecció en relació a la pregunta del títol, darrere la qual s'amaga la gran pregunta: per què corro? Una pregunta que em faig des de l'instant zero en la meva afició a córrer i que a mi m'agrada situar aquell 15 de març de 1987 quan vaig abandonar la marató de Barcelona en el quilòmetre 27, en plena Zona Franca (sí, en aquells anys hi havia certa incompatibilitat entre la marató i la mobilitat de la ciutat). Sé que mai trobaré la resposta, però m'agrada pensar-hi sovint. I en aquest sentit, una altra lectura que m'ha aportat força elements és la del llibre Córrer per pensar i sentir (Angle Editorial, 2014) de Francesc Torralba.


dilluns, 13 de març del 2017

Una marató diferent

Grup de llebres de 4 h a la Gran Via després del quilòmetre 12. Foto: Jaume Ferrández
Un esquinç. Era el 12 de gener. Sí, faltaven dos mesos exactes per a la 39a Marató de Barcelona. Un esquinç al turmell dret. Aquest ha estat el motiu que no m'ha permès córrer la marató aquest any.

Lligament deltoide, distensió lligamentosa, ressonància magnètica, rehabilitació, magnetoteràpia... vocabulari que m'ha acompanyat durant les setmanes d'aturada obligada de l'activitat atlètica. Però el temps passa per bé i ja fa dies que he recuperat cert ritme d'entrenaments. La lesió va quedant enrere i viure l'ambient que envolta una marató és una bona manera d'encomanar-se d'emocions i motivació per seguir entrenant i pensar en properes curses.

Com a pròleg d'un cap de setmana maratonià, el dijous anterior vaig assistir a la presentació del darrer llibre del periodista i maratonià Arcadi Alibés, La volta al món en 80 maratons (Cossetània, 2017). Fa bé escoltar l'Arcadi per la seva experiència en el món de les maratons. Les seves paraules transmeten passió, sobretot si en alguna ocasió has corregut una marató lluny de la teva ciutat, encara que hagi estat tan sols dues o tres vegades. Tinc ganes de llegir el llibre i reprendre algun projecte que agermani córrer i viatjar.

Ambient a la sortida de la Breakfast Run de dissabte al matí, amb la Torre Eiffel que l'endemà va córrer la marató. Calia? Foto: Jaume Ferrández
Ja en ple cap de setmana, dissabte al matí vaig participar amb la meva filla de 10 anys a la Breakfast Run. No és la primera ocasió que la correm però aquest any tenia l'afegit de poder veure els medallistes olímpics de 1992, un al·licient que feia la cursa especial. Després vam visitar l'Expo Esport i vam esperar amb ànsia el moment culminant del cap de setmana: sortir diumenge al matí a animar els corredors i viure l'ambient de la marató.

La 39a Marató de Barcelona va ser novament una festa. Els carrers de la ciutat van aplegar milers d'aficionats, amics i familiars dels corredors en la seva majoria, disposats a animar i premiar l'esforç dels atletes.


Participants a la marató al seu pas per la Gran Via amb el carrer de Rocafort. Foto: Jaume Ferrández
L'ambient de la cursa va ser excepcional. Ens vam instal·lar més enllà del quilòmetre 12 de cursa, al costat del punt d'animació de Gran Via-Rocafort, on el grup Mig quart de segle no va deixar de tocar i animar el pas dels corredors. Allà vam veure passar tota la galàxia africana seguida d'un espai gairebé sense atletes, una terra de ningú que allunya i separa per sempre la marató d'elit de l'amateur i de la popular.

El grup Mig Quart de Segle animant el pas dels corredors a la Gran Via. Foto: Jaume Ferrández
Després de poc més d'una hora animant el gran gruix d'atletes, just quan acabaven de passar les llebres de les 4.30 h, ens vam desplaçar cap al Paral·lel, a tocar de la plaça d'Espanya, per viure en directe el pas dels caps de cursa. I vam veure com un atleta africà que corria amb dorsal de llebre ("pacer") s'acostava sense rivals a l'arribada. Després vam saber que era l'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum que debutava en la distància i venia a Barcelona a fer de llebre. Una nova història per alimentar l'èpica de la marató. Després de veure passar els atletes que van completar el podí masculí i els primers en cadira de rodes, va passar la primera classificada, l'etíop Helen Bekele, que va acabar fent record femení de la prova barcelonina. Podeu llegir la crònica de l'Ara.

L'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum, volant cap a la meta abans del quilòmetre 42. Foto: Jaume Ferrández

Els primers atletes amb cadira de rodes arribant a la plaça Espanya. Foto: Jaume Ferrández
Helen Bekele, l'atleta etíop que ha establert el nou record femení de la marató de Barcelona, encarant els darrers metres de cursa. Foto: Jaume Ferrández
Després de les llebres de 2.45 h, l'arribada de corredors ja va ser més seguida i vam animar sense descans el gran gruix de participants que enfilava el darrer tram de cursa. Veiem passar, en la majoria dels casos, rostres d'alegria i felicitat, i també de patiment. Rostres sovint amb una expressió difícil de desxifrar, amb mirades perdudes i concentrades, que contenen les emocions que abocaran en acollir el pes de la medalla que els fa atletes vencedors del seu particular repte.

Una de les grandeses de la marató és que en una mateixa prova podem trobar diferents curses: des dels primers atletes, la majoria d'origen africà i que venen per fer de llebres als atletes d'elit, fins a grups que corren per alguna causa solidària, sigui una malaltia minoritària, una injustícia social... Entremig, atletes amateurs que malden per esmicolar els seus registres personals, corredors populars que volen finalitzar la seva primera marató o sumar-ne una més al seu palmarès particular, corredors disfressats de superherois, de Pikachu o de torre Eiffel --si, si, de Tour Eiffel--, milers d'objectius i grapats de motivacions. Tot això, i moltes coses més, és la marató.
Els Gegants de Teià, l’Elionor i en Pere Noguera, van córrer la marató per la causa dels refugiats sirians. Foto: Jaume Ferrández

dilluns, 6 de març del 2017

Córrer de por


Recupero el conte que vaig escriure fa un temps al taller "Teixint contes" dirigit per l'Andreu González i organitzat per la Biblioteca de Santa Eulàlia de l'Hospitalet.

L'acció del conte se situa temporalment els dies previs a la marató que el protagonista vol córrer, i per aquest motiu el recupero pocs dies abans de la 39a Marató de Barcelona que tindrà lloc el diumenge 12 de març. 


"En Robert havia decidit que la darrera sessió d'entrenament de la setmana fos diferent. Afrontava així els dies previs que el durien al seu particular Olimp: córrer la seva tretzena marató. Feia dies que no s'allunyava gaire dels carrers i avingudes del barri on vivia i per això va voler aprofitar el vespre de diumenge per trotar relaxadament pels vorals del riu sense cap altra fita que visualitzar els quaranta-dos quilòmetres i escaig de la prova reina de l'atletisme.

Travessà la plaça Major direcció cap a l'estació deixant enrere el xivarri de les terrasses dels bars i de la canalla que exhaurien les darreres hores de diumenge. Després d'uns quinze minuts de carrera suau s'endinsà pels carrers de la zona industrial. Era deserta del tot: ni persones traginant, ni cotxes aparcats, ni camions de repartiment... Era diumenge al vespre i fins a la matinada res no tornaria a sacsejar aquell espai de petits tallers, magatzems i immenses naus. Les restes de la festa de la matinada anterior a la porta d'una discoteca semblaven l'únic testimoni d'activitat recent. Llavors en Robert pensà que seria convenient, de retorn cap a casa, evitar passar per aquells solitaris carrers en plena foscor. Va mirar amb desconfiança a banda i banda del carrer i instintivament intensificà el ritme de carrera, just en el moment que un cop d'aire refredà la suor del seu clatell i un calfred li baixà per l'esquena fins a les puntes dels dits. 

Després d'uns minuts, i reprès un ritme més suau, en Robert entrà al parc del riu, un espai obert amb àmplies panoràmiques delimitat pel riu, canyissars i matolls. El va sobtar que no hi hagués ningú passejant, corrent o en bicicleta. Aquell era un espai molt freqüentat per famílies, corredors i grups de ciclistes. Però era diumenge al vespre, potser un dels moments de la setmana menys previsibles, just a la frontera temporal entre el cap de setmana festiu i l'inici de la rutina setmanal. Diumenge al vespre representa l'essència del temps marginal on tot és possible i res està previst. Com marginal era aquell espai per on transcorrien els seus entrenaments, un espai ni rural ni urbà, entre horts i algun clap de bosc, entre barriades, polígons industrials, ponts i autovies, un espai intensament transitat entre setmana i extremadament solitari fora d'hores. 

Va seguir corrent pel camí de terra paral·lel al riu. Només sentia les seves petjades i la fressa de canyes i fulles agitades per la brisa del terral. Tot aparentment normal, però solitari. Massa solitari. 

Tornà a accelerar el ritme de carrera, ja que volia complir el propòsit de no travessar aquells paratges acompanyat tan sols per la foscor. En Robert va arribar fins a la torre de guaita, el punt de retorn que s'havia proposat, l'equador del seu entrenament. Hi pujà i esperà durant una breu estona per contemplar els jocs de colors que tenyirien el cel amb la posta de sol. Poc després se sentí alleujat per tanta bellesa enmig la solitud i el silenci. Era un petit premi a l'esforç dels entrenaments realitzats durant setmanes, la imatge que recordaria en els moments difícils de la marató que l'esperava. Embolcallat per l'èpica dels seus pensaments, en Robert inicià el retorn cap a casa. La brisa a la vora del riu era cada vegada més notòria i refrescava ràpidament la seva pell amarada de suor. Potser havia estat massa temps veient la posta de sol. Llavors copsà que no corria sol. A la seva esquena el sol, que començava a il·luminar les antípodes, donava pas a la foscor. 

Arribà a una cruïlla de camins i s'aturà. Havia passat moltes vegades per allà però no reconeixia l'entorn. Llavors en Robert recordà les històries que li explicaven de ben petit sobre aquells indrets: –Mai no t'allunyis de la font ni vagis més enllà de la figuera de can Gual. Ningú n'ha retornat mai–. Eren històries per espantar la canalla. Amb els anys havia recorregut aquells indrets tantes vegades i els coneixia tan bé... 

Però amb la foscor tot canviava. Qualsevol ombra desdibuixava la realitat, qualsevol remor s'intensificava i tot un ventall de pors se li feien presents. Després de rumiar uns segons, gairebé a l'atzar, escollí el camí de la dreta, el més ample i planer. Se sentia perseguit i no gosava mirar enrere, era com si la foscor l'estigués atrapant. El seu cor bategava cada vegada més de pressa però, per contra, no aconseguia córrer més ràpid. Sentia que aquella no era la sessió d'entrenament que havia previst. En Robert ja no corria. Fugia d'una foscor que semblava engolir les seves petjades mentre avançava cap a algun lloc ignot. No es podia aturar amb la foscor darrere seu. Havia de seguir avançant per aquells solitaris paratges de la vora del riu. En Robert tenia ben identificades les pors que suposava afrontar un repte com córrer una marató. Eren perills objectius com ara la deshidratació en ple esforç, la calor, el cansament, una lesió, etc. Però ara l'assaltaven pors disfressades d'ombres i silenci barrejat amb remors desconegudes. 

Mirà el cronòmetre i només havia passat un minut des que havia baixat de la torre de guaita. Un minut! Tan sols havia recorregut dos-cents metres! El seu pensament començà a trillar històries per no deixar-se vèncer per aquella por indefinida però intensa, que emanava de la foscor. Pensà en el mur del quilòmetre trenta-cinc de la marató. Llavors l'envaí el record d'aquells dissortats atletes que en els darrers mesos havien mort en plena cursa. Això l'angoixà fins a estremir-se. Contra quines pors haurien lluitat fins a defallir?

En Robert havia presenciat en un parell d'ocasions els esforços inútils dels equips sanitaris per reanimar atletes estesos a terra. Potser aquest fet el va trasbalsar fins al punt d'iniciar una mena d'investigació particular per esbrinar les possibles causes de tanta mort sobtada. No es va acontentar a llegir les notícies als diaris locals, o les mostres de condol a les xarxes socials, o de presenciar minuts de silenci en donar suport a familiars i amics d'abans d'algunes curses. D'ençà que havien augmentat aquests casos en Robert va voler trobar explicacions a aquest fenomen més enllà de les apuntades per la fredor de les estadístiques que alguns experts s'havien apressat a presentar: si hi ha més persones que participen en curses, hi ha més probabilitats que es donin casos de mort sobtada.

No, aquesta explicació no li valia a en Robert, i de converses amb altres amics també corredors i amb un dels organitzadors d'una de les curses on havia mort un corredor, va anar recollint dades. Repassà totes les notícies publicades i indagà en les classificacions de diferents curses penjades a Internet. A poc a poc va poder veure alguns elements de coincidència que l'intrigaven i el feien aparentment vulnerable. Tots els morts eren homes d'entre 40 i 50 anys –com en Robert–, cap d'ells no tenien marques personals excepcionals –com en Robert–, tots semblaven corredors aficionats i no pertanyien a cap club d'atletisme –com en Robert–, cap tenia registres en classificacions de curses de més de tres anys enrere –com en Robert–, tots vivien en poblacions de l'àrea metropolitana –com en Robert–, en barriades envoltades de polígons industrials, sectors marginals de boscos i rius, o zones properes a carreteres, ferrocarrils o autopistes –com en Robert–. Qui sap si algun dia s'havia creuat amb algun d'aquells atletes durant les seves sessions d'entrenament!

Massa coincidències. En Robert acostumava a entrenar-se pels parcs i avingudes del seu barri, però quan disposava de més temps solia arribar-se a les ribes del riu o a una zona de muntanya propera on s'hi arribava després de travessar el polígon industrial del seu poble. Talment com havia fet aquell vespre de diumenge, l'anterior a la seva tretzena marató. Mentre s'acabava de conformar aquest pensament en el seu cap, per enèsima vegada durant els darreres setmanes, s'adonà que no distingia el terra on trepitjava ni els objectes que l'envoltaven. La foscor ho envaïa tot i les ombres es difuminaven. Era fosca nit: ”He estat massa temps contemplant la posta de sol”, es repetia una vegada i una altra. Era inútil. La fosca li estava fent escac i mat! Sentia la pròpia respiració cada vegada més forçada i li era igual morir en ple esforç durant una cursa, com aquells infortunats atletes, que tancar els ulls i entrebancar-se amb una pedra per caure esparracat i rodolar fins a enfonsar-se a les aigües del riu. Decidí tancar els ulls i seguir corrent, cada vegada més ràpid, en un veloç esprint de fugida de la foscor i que el conduïa al mur aixecat per les seves pors en plena sessió d'entrenament, envoltat de silenci, cap a la negra nit i aclaparat per la foscor.

Des d'aquell capvespre de diumenge en Robert surt a córrer cada nit fins a l'albada per les ribes del riu. Però ara no el persegueix la foscor. Plegats empaiten altres corredors que gosen desafiar la solitud i la foscor per superar les seves pors."